A partir dels anomenats números clàssics, ja va sent hora que algú hi posi la versió en femení. Com canvien i quin significat agafen quan es juguen des de dues pallasses en comptes de dos pallassos?
No és un tema menor. Si des de la nostra companyia sempre hem reivindicat la figura de la pallassa en un món majoritàriament masculí, principalment en el marc dels pallassos teatrals, ara volem entrar en els números clàssics més circenses, encara que amb la intenció d’embolicar-los dins una història.
I en aquest projecte, el primer ha estat triar qui seran els seus components.
Per una banda i com a pallassa augusta, tenim a Pepa Plana.
Agombola distribueix l’espectacle Veus que no veus.
Pots demnar més informació a través del formulari de contacte o trucant al telèfon 669 951 287.
_fitxa artística
Pallassa Augusta: Pepa Plana
Pallassa Blanca: Clara del Ruste
Direcció: Joan Arqué
Escenografia: Xavier Erra
Assistent direcció: Inés García
Vestuari: Rosa Solé / Imma Ebjol
Coreografia: Roger Julià
Il·luminació: Yuri Plana
Música: Lluís Cartes
Música i veu a “Tirallonga de Monosil·labs”: Rosa Pou
Fotografia: Aureli Sendra / Tony Lara
Producció: Cia. Pepa Plana
Pepa Plana està magnífica i extraordinària. L’energia, la riquesa dels seus gestos, els infinits recursos que demostra, el ritme sobre l’escenari, el moviment que acompanya cada paraula, el contrast d’estats d’ànim i, en definitiva, la comunicació de Pepa Plana sobre l’escenari són potentíssims i fan d’aquest espectacle un dels millors de la seva carrera, ja que uneix les seves dots teatrals amb un terreny al qual no acabava d’entrar mai: la pallassa de pista.
Marcel Barrera / Recomana
S’han acabat les metàfores, Pepa Plana es presenta sense filtres. Ara, acompanyada per Noel Olivé que assumeix el rol de Carablanca: alta, estirada, dominadora i patèticament derrotada per l’espontaneïtat i l’empatia d’una Augusta com Pepa Plana que les canta com un bufó al seu rei. I que aconsegueix divertir el poble. Aquest dues pallasses fan un espectacle tendre com un matalàs, però amb un sa punt de cinisme.
Reivindiquen les dones a l’escena. I a les direccions dels teatres. I ho fan amb les entrades clàssiques, evitant trepitjar (divertidament) les versions de’n Tortell Poltrona i emparant-se amb la màxima del Monti: nosaltres volem “trabajar de trabajar”.
Jordi Bordes / Recomana